5 minuts amb l'art 08-02-2010

LECTURA:

JOAN FRANCESC MIRA
PURGATORI
Quan es va mig despertar perquè una ratlla prima de llum li tocava el front i els ulls, acabava de baixar del taxi en una estació desconeguda, corria per l’andana però el tren ja havia arrancat, accelerava, i aquest era el tren bo, el que havia de portar-lo allà on ell havia d’anar, més o menys el mateix somni de sempre. Es va girar d’esquena a la finestra mal tancada, mig pensant que devia ser ja tard però que havia dormit poc, havia d’haver ajustat del tot el finestró i ara la llum no el despertaria: avui no l’esperava ningú, ni ací ni enlloc, podia dormir una miqueta més, tornar al final del somni desitjant que aquesta vegada tinguera algun final. Ma no en tenia: els recordava sempre, aquests somnis de l’instant abans de despertar-se, eren els únics que recordava i eren sempre el mateix, sense arribada i sense desenllaç: un temps van ser dones somrients que s’acostaven fins al límit de la pell i desapareixien, que perseguides sense resistència fins a l’abraç i a la carícia es desfeien en el no-res quan tot estava a punt de consumar-se en la glòria, i llavors l’ànsia de la plenitud imminent el somovia i tardava segons a comprendre que una altra volta estava despert i sol al llit, que l’erecció sí que era real i dolorosa, i que les dones somniades no s’aconsegueixen mai. Després van ser únicament viatges, començaven d’una manera normal i previsible, amb cotxe, amb autobús, en algun aeroport europeu, i la primera part del trajecte el duia cap a destinacions igualment previsibles, una excursió a un poble de muntanya, un trajecte regular entre ciutats, però en l’escena següent, cada vegada, el viatge es convertia en aventura trencada i desastrosa, el feien baixar de l’avió a punt d’enlairar-se, el cotxe es perdia per camins de terra o encallava en l’arena d’una platja imprevista, ell errava en els horaris o els enllaços, s’omplia de l’angoixa creixent de qui no sap on és ni on va ni com acabarà el viatge, es trobava travessant rius a gual, en vaixells que no entraven a port, en un camió desballestat amb gent desconeguda, es despertava només en part conscient però perfectament perdut i atarantat. No valia la pena consultar cap manual de psiquiatria, ni cap psicoanalista, no calia: el sentit de tot plegat era fins i tot massa evident; també ell havia estudiat els manuals quan feia la carrera, també ell havia llegit una mica Freud.

AUDICIÓ:

BRUNO ANGELINI
WHEN SUNNY GETS BLUE

Descarregar! (8:50min / 8.1MB)