Confiança m’has dit?

Vivim un temps difícil. La pandèmia ens ha portat a una situació una mica especial. Tothom té els nervis desballestats.

En comptes de mirar de trobar una solució consensuada, s’ha triat un camí de tots contra tots que segurament no ens portarà res de bo.

No sabem, per exemple, si les eleccions a Catalunya es podran fer el dia 14 de febrer o si no es faran.

Una part dels més llestos del món afirmen que això de votar per correu és una clara intenció tupinadora, l’altra part de llestos diu que això d’anar a votar presencialment és una clara maniobra per tal que la població tingui por i no vagi a votar.

Els més moderns dels llestos, diuen que amb els mitjans que tenim actualment, anar amb un vot des de casa i deixar-lo a una urna, amb un tipus allí que fa una ratlla amb un retolador és una pèrdua de temps i més antic que l’anar a peu. Un altres moderns diuen que Internet és la fórmula ideal de la tupinada.

Què fem? Què defensem?

Tal i com m’ha dit avui un bon company: “Fes-ho com vulguis, que segur que ho fas malament”. Es exacte.

Alguns diuen que la generació d’aquesta desconfiança general, és una de les armes tradicionals del capital per tal d’enfortir l’extrema dreta. Com que aquests polítics que tenim són uns incompetents, diuen, caldrà que torni el Cid Campeador a posar ordre o l’Abascal que està més a prop i també té un cavall.

Es el que han volgut fer als Estat Units amb el Trump.

Ens cal una reflexió seriosa i, modestament, crec que en nosaltres sí que podem confiar.

Salut i república.