SALUT I REPÚBLICA
La secció del Què fem amb la columna d'opinió de Rafel Molina. Cada divendres i dissabte a les 9.25h
Tots els podcasts del programa
Salut i república - 13-03-2026
No a la guerra
Estem entrant en un procés que ja havíem viscut fa molts anys.
Ara estàs amb el Trump o estàs amb els aiatol·làs.
Uns i altres fan la propaganda del seu ideari presentant el contrari com uns tipus menyspreables, criminals i dignes d’anar directament a l’infern.
Els jueus que són els que marquen la política del Trump ens recorden cada dia que els aiatol·làs són la reencarnació del mal i els pantòcrates religiosos ens recorden que la reencarnació del dimoni són els jueus i els americans.
Arguments en tenen tots dos i són igual de sòlids. Tots dos tenen tota la raó.
Són tan criminals els dirigents d’un costat com els de l’altre.
Els clergues musulmans, amb els turbants, les barbes, els míssils, els llibres sagrats i els drons, són una secta perillosa.
Tan perillosa com la dels elegants vestits italians, les corbates de seda, els submarins, la bíblia i els portaavions nuclears.
Hi ha qui ens vol fer creure que hem d’estar necessàriament afilerats amb un o l’altre bàndol i no.
Sortosament sabem que es pot perfectament estar contra tots dos.
Ara diu que Espanya enviarà una fragata a Xipre per defensar l’espai aeri de l’OTAN, però que això no és entrar en la guerra.
El Trump segueix amenaçant i la dreta patriòtica, que ara s’ha fet pro – jueva, també amenaça. Això vol dir que anem bé i que no hi ha un pam de net.
Tenim clar que la cosa s’està emmerdant molt, que la guerra no la podran parar fàcilment i que les víctimes serem els de sempre.
Així i tot: no a la guerra.
Salut i república.
De com funcionem
Estem passant una època francament difícil.
Més que res perquè no tenim molt clar què està passant. Com és que hem arribat a uns extrems tan notables de ruqueria? No se sap. Ningú no ho sap.
La teoria de la infinitud de l’estupidesa humana és ben coneguda i no caldrà repetir-la.
Ara estem arribant a uns exemples sorprenents.I no estem parlant de quatre jovenots que protagonitzen una poca soltada més o menys notòria.
Estem parlant de presidents de govern, de reis emèrits, d’ayatol·làs en contacte directe amb Déu Pare, de dirigents de grans empreses i de personatges que tenen a l’abast armes de destrucció massiva.
I, el que és més preocupant: aquesta penya de facinerosos tenen milions de seguidors que no dubten a felicitar-los, aplaudir, riure les gracietes, votar-los quan s’escau i jurar-los fidelitat.
La resta, els que no som seguidors de ningú, ens quedem amb una sensació no molt clara de que no anem bé, de que no sabem què està passant.
Deu ser perquè la informació que tenim és la que ens deixen saber aquestos que ho controlen tot i alguna cosa no està funcionant.
Ara volia posar alguns exemples, començant pel Trump que és un dels més notables xulos-piscina i acabant amb un impresentable de tipus local, però crec que no cal. Tothom coneix exemples a balquena.
Què podem fer, doncs? Potser no tenim més alternativa que procurar que el nostre entorn immediat sigui tan honest com ens sigui possible.
Sospito que tindrem una feinada molt considerable, però val la pena intentar-ho.
Salut i república.
El teorema de les cabres.
No se sap mai per què, però les coses sempre poden anar pitjor. Es una constant en la nostra història.
Semblava que ja estàvem al cap del carrer i inopinadament, casualment es compliquen les coses i acaba caient la roca que feia anys que s’estava aguantant per la pela. La pluja, el vent…
Canviem de tema. Tenim molt clar que el món està en mans d’uns psicòpates declarats.
Ara sabem que està científicament demostrat que els més incompetents acaben sempre fent-se els amos de la situació.
Des de la prehistòria, repassant els fets, es veu que el violent, el que proposa sortir i anar a matar les cabres, té més seguidors que qui proposa meditar pros i contres.
Actualment seguim igual, té més seguidors el que segresta un president d’un país més dèbil que qui vol començar unes converses per mirar de solucionar la fam d’uns desvalguts.
Això va així i no ho podem evitar.
Tenim proves a casa.
Fa uns anys hi havia un moviment independentista que semblava que acabaria necessàriament bé.
Ens vam equivocar de mig a mig. Els forçuts, els violents, cridant “a por ellos” amb el Borbó fill i els seus sicaris al capdavant, van anorrear el moviment.
Empresonats, exiliats, embarrancats en uns conflictes judicials que no es volen solucionar, els independentistes han estat, ho estan encara, collats pel poder judicial, per la policia i pels fatxes de tota la vida.
Els nostres polítics, per a general sorpresa, només miren de quedar bé amb el botxí.
Podem fer nosaltres alguna cosa?
Esperem que sí. Esperem.
Salut i república.
No podem afluixar
Portem uns dies francament accidentats.
A banda de les múltiples guerres que tenim en marxa assolant el planeta hi ha les diverses situacions insostenibles a les que ja ens hem acostumat i diràs que no passa res.
Estem arribant en un punt que hi ha una tal acumulació de notícies que ja no fem cas ni tampoc.
No passem un dia sense un ensurt o altre.
La classe política no sembla decidida a donar-se ni un dia de descans i cada dia protagonitza una bestiesa o altra.
Per si no en teníem prou, fins i tot la meteorologia sembla que s’ha destarotat una mica i no ens deixa parar: terratrèmols, esllavissades, aiguats fora de mida, inundacions, caigudes d’arbres, allaus, hem tingut de tot.
Per primera vegada en anys, hem tingut un dia que el vent també ha fet de les seues. No havia passat mai.
S’ha paralitzat el país per la por al que podia passar. Es com si estiguéssim saturats de males notícies. Una mica farts, com qui diu.
Malgrat tot, han passat també coses a les que caldrà estar atent i col·laborar sempre que sigui possible.
De la manifestació anti-rodalies ha sortit un moviment que es diu: Renfe, fora de Catalunya, han protestat els pagesos, ocupant alguns carrers de Barcelona, els metges demanant millores salarials i laborals, la gent d’Ensenyament protestant per la seva situació. Massa poc.
Totes aquestes protestes han de ser molt ben rebudes perquè demostren que no està tot perdut.
Tenim ganes de millorar i sabem que és possible.
Si ens queden ànims per protestar es que estem vius.
Salut i república.
Parlant de rodalies.
Parlant de rodalies ara diu que en comptes d’una sola manifestació potent, reivindicativa i unitària en faran dues.
La primera demana la independència com inici d’una millora real de serveis.
La segona, amb la por de sempre, ja han dit que no, que només cal millorar els trens, les vies i tallar una mica els arbres de les vores. Sobretot que no s’enfadi l’amo.
Era un bon moment per protestar i aixecar la veu.
Es tan evident que mentre siguem espanyols de tercera no podem aspirar a tenir serveis de primera que fa riure i tot.
Madrid, com que ha de ser la capital del sud d’Europa, la més important, la més moderna i la més ben servida, com que ha de ser l’enveja de tots els ciutadans europeus i, de pas, de tot el món conegut té unes rodalies absolutament exemplars, amb uns pressupostos extraordinaris que són invertits cada any, sense cap mena de retard, de vegades inverteixen per sobre del que estava pressupostat.
Clar, és la capital d’Espanya i de l’Impèrio i tot.
No és el cas de Catalunya ni de Barcelona. Nosaltres som una colònia.
Aquí no s’ha fet cap inversió important durant dècades i si s’ha fet ha estat en la Gran Velocitat, no pas en els trens que necessitem cada dia per anar a treballar o a estudiar i en definitiva per donar vida a les nostres ciutats.
Era aquest un bon moment per protestar però els de sempre li volen treure ferro a l’assumpte i per això han convocat o aniran a l’ altra manifestació.
Perquè diuen que no volen fer política.
La poca vergonya que tenen.
Salut i república.
Cal seguir respirant.
Podem tenir la impressió que hem entrat en una mena de servei de rodalies mundial.
Cada dia hi ha un munt de treballadors, obrers del metall i de la construcció, estudiants, metges, professors, senyores de la neteja, electricistes, caixeres de supermercats, cambrers, cuiners, botiguers, perruqueres i proletaris en general, que arriben, si arriben, cada dia tard al seu lloc de treball. Cada dia.
Això suposa la paràlisi de la indústria i el comerç.
Incomprensiblement, la gent no sembla decidida a fer-se sentir.
Per acabar-ho d’adobar, més problemes, hi ha les catenàries que semblen fetes amb pasta de paper, les esllavissades, les vies que s’han de revisar, l’error humà, les vagues del personal, els arbres que cauen a les vies o a les carreteres, aigua i neu a dojo, els peons de via i obres, els informadors que no saben de què han d’informar, els accidents a les antigues autopistes, les retencions, els ports col·lapsats, els pagesos fent marxes lentes, els camions immòbils a les muntanyes amb neu, la fauna salvatge envaint camps de conreu i zones habitades.
També tenim informadors i cadenes de televisió decidides a propagar tota la brutícia que poden, que per això els paguen.
Tenim un nivell d’intoxicació informativa que fa por.
Estem capbussats en una enorme olla de despropòsits. Senat i parlaments.
Així i tot, cal seguir respirant.
Dunque: mira de treure una mica el cap i respira profundament.
L’aire, malgrat tot, et semblarà fresc i reconfortant.
No està tot perdut.
Salut i república.
Alta velocitat
España és el país amb més kilòmetres d’alta velocitat, després de la República Popular de Xina. No s’han preguntat mai per què països que són molt més plans, no han volgut fer tantes vies.
El govern espanyol sembla molt content amb l’obra feta. Es una obra pròpia d’un país com España.
Es una obra caríssima, impossible de rendibilitzar i que mantindrà el país en la negra misèria durant el propers anys.
Es un cúmul de bestieses acumulades des de la primera paletada. Tota l’obra es veu que és un despropòsit.
De bon principi: van dir que la intenció era comunicar de manera eficient i ràpida España i Europa, amb França per la precisió. Molt bé.
Quin va ser el primer tram d’AVE que es va fer? Madrid – Sevilla. I França, perdona? Què has vist mai un mapa d’Europa?
L’única via rendible, com sap tothom és Madrid – Barcelona. Hi ha un munt més de vies on hi ha més treballadors que passatgers. Una despesa milionària, però no passa res. Santiago i cierra España.
Ara, amb l’accident aquest de Còrdova, han vist que les vies s’han de cuidar i que s’ha de fer un manteniment acurat. Mira quina sorpresa.
Els maquinistes s’han posat en vaga i no volen passar dels 160 Kms. per hora. No voldria fer cap acudit al respecte.
L’AVE ha buidat l’España interior en benefici de Madrid i de les grans famílies d’especuladors de tota la vida. Es el seu negoci.
Ens arruïnaran a tots però ells seguiran mirant-nos per damunt del muscle i amb un menyspreu evident.
Potser sí que hauríem de marxar a tota velocitat.
Salut i república.
Salut i república - 19-12-2025
El costat bo.
Cal mirar el costat bo de les coses.
Cada dia, les notícies que anem escoltant o llegint per allò de la informació, tret d’alguna cosa de cultura i potser d’esports, no ens aporten cap mena de benestar.
A totes les històries que ja coneixíem podem sumar el desgavell de la pesta porcina, les activitats sexuals d’alguns polítics i la militància pro-espanyola de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta setmana ha estat marcada pel Tribunal mega-supremo i la sentència redactada que serà lectura obligatòria a les facultats de dret de mig món.
Es una prova palmària de com, segons quin tribunal, es pot passar per baix cama tota la jurisprudència d’un país.
No han pogut demostrar que la filtració la va fer el Fiscal General, però igualment el condemnen. No es fan vergonya de res.
Alguns experts ja han anunciat que ha estat un frau de primer ordre i que la Justícia Espanyola (manipuladora) ha quedat en evidència. Cap problema, però.
Aquests de la penya suprema es repartiran algunes medalles i els més llestos faran un llibre explicant el seu amor a la pàtria.
Com que tenen tota la caverna a favor trauran al carrer els seus palmeros i mariachis i aquí no haurà passat res.
Nosaltres seguirem vigilant de no dir-ne alguna de grossa i tal dia farà un any.
El Sr. Illa, President, que fa tota la cara del funcionari perfecte, segueix fent de lacai del govern espanyol i potenciant el castellà que tothom sap que està tan amenaçat a Catalunya.
En fi, no podem fer més.
Ho tenim tot de cara.
Salut i república.
Potser no està tot perdut.
Ara diu que hi ha una revolta internacional de joves contra el sistema. No és una mala notícia, ans al contrari.
Se’ns està dient que el jovent deriva cap a la dreta, l’extrema dreta. Sortosament sembla que no són tots.
Hi una sèrie de manga “ One piece” que ha donat el nom i la bandera a aquest moviment. La bandera és la coneguda calavera pirata incorporant un barret de palla. Si veieu algú amb aquesta bandera pirata ja el podeu felicitar.
El moviment ha començat molt lluny. De moment Perú, Mèxic, Indonèsia, Marroc, i sembla que també a França. Cal suposar que se’ns anirà atansant.
Esperem que arribi aviat a casa nostra. Ho estem necessitant molt. El nostre jovent sí que sembla estar vivint a Disneyland o algun lloc semblant. Es així perquè els seus pares i tiets, deuen estar vivint a Port Aventura com a mínim.
Com si no, s’entén que ací no protesta ningú.? El Montoro encara no ha entrat a la presó, el Mazón encara és diputat i li han augmentat el sou.
El Borbó pare ha escrit un llibre que és una presa de pel i li promocionen amb bombo i platerets.
Un terç de la població està en risc de pobresa.
Han posat en marxa una estafa que afectarà a tots els cotxes i que ens costarà uns dos mil milions d’euros que es repartiran uns quants col·legues amb les benediccions del govern i no protesta ningú.
Com és que el jovent no encapçala una protesta massiva?
Mentre no arriba el meteorit potser que arribi One piece i hi hagi una protesta com cal, no?
Nosaltres, com que ja estem avesats, també hi podrem participar .
Salut i república.
Fa 50 anys
Com és que el franquisme segueix funcionant a Espanya i molts joves s’hi senten atrets?
Es sabut que hi ha un augment de la dreta a Europa. El cas espanyol és el més fàcil d’explicar.
A Espanya, els franquistes van guanyar la guerra. Van estar al poder durant 40 anys i encara controlen bona part de la policia, l’església, l’exèrcit i el cos judicial. Els exemples són clars i diaris.
L’odi de l’Estat espanyol a Catalunya, als Països catalans i a la seva cultura, els vergonyosos judicis contra els independentistes, l’aplicació arbitrària de la llei antiterrorista, són ben actuals.
Recordem que el tribunal franquista que es deia de l’ Orden Público va passar a ser l’Audiència Nacional d’un dia per l’altre i els jutges que hi havien arribat pels seus mèrits franquistes, no es van canviar ni les togues. Són allí i són ells.
Amb alguna excepció de l’esquerra, espanyolista, el franquisme ha estat sempre al poder i encara ho està.
La famosa frase “atado i bien atado” segueix vigent. La dreta dura és el triomf del capitalisme.
Les xarxes socials, també en mans de la dreta, s’han encarregat d’esbombar una sèrie de mentides que bona part del jovent ha acabat creient.
Foses comunes, camps de treball i de concentració. De tot això ni se’n parla ni se’n pot parlar.
Diuen els bisbes que això és reobrir ferides. Demanar que retornin tot el que van robar a punta de pistola a sindicats, ajuntaments, ateneus i gent d’esquerra, és reobrir ferides.
Així ens va.
Anims però i endavant.
Salut i república.
Un bon propòsit.
Mirant les notícies que ens envolten, de la marxa que porta el món, ens queda alguna cosa semblant al fàstic absolut.
No hi ha cap notícia mitjanament positiva. Si repassem l’actualitat mundial fa una mica de por. No s’acaba una desgràcia que en comença una altra.
De què podem parlar? De la mort de milers de sudanesos abandonats a la seva sort? Potser que direm alguna cosa del País Valencià? Constatem que baixa l’esperança i puja el pa?
Malgrat tot hem de seguir lluitant. També és cert que no sabem molt bé contra què o contra qui hem de lluitar. Els nostres principals enemics són els que ens diuen que ves què hi farem, que no podem fer res. Això que ens diuen és radicalment fals.
Si que hi ha coses a fer. De vegades ens fem propòsits de gran abast, d’abast pràcticament mundial i llavors, naturalment, no podem arribar-hi i ens descoratgem.
Què podem fer davant la situació de Palestina, d’Ucraïna, dels cristians de Nigèria o dels pescadors de la Mediterrània? Molt poca cosa, és cert. I per la nostra independència, podem fer alguna cosa?
Potser que ens proposem objectius més propers i més possibles.
Que tal si ens proposem que el nostre veí, la persona que tenim ara al costat sigui una mica més feliç, que estigui més contenta i que somrigui una mica? No sembla especialment difícil.
Es un bon propòsit, digne i factible.
Si la persona aquesta del costat ens envia a pastar fang, que tampoc és impossible, ho deixem córrer i endavant.
Ho tornarem a intentar, un altre dia.
Salut i república.
Bona diada.
Hem passat una Diada de les que en podríem dir de gran normalitat institucional.
A banda de les celebracions oficials hem tingut un parell de manifestacions més o menys nombroses, els independentistes que, malgrat tot, encara en queden, han dit la seva i tots contents.
Sembla que s'està potenciant un raonament lleugerament conformista, com de dir que la cosa està així i no es pot fer gaire cosa més i que encara gràcies.
Per acabar de celebrar la Diada, el Partido Judicial, cada dia més eufòric, ha tornat a atacar el català a l'escola anul·lant bona part del decret que havia de blindar l'ús del català a l'ensenyament.
No és sinó un altre pas en l'intent de carregar-se l'escola catalana i imposar el castellà com a llengua única de l'ensenyament.
Es el "habla en cristiano" que nosaltres havíem oblidat, però ells no.
La persecució lingüística que caracteritza el govern espanyol, segueix endavant com el primer dia. Han canviat les paraules però la intenció és la mateixa. Ara ens volen fer creure allò de les societats bilingües i que el castellà també és una llengua pròpia de Catalunya.
Poques sorpreses. Les actuacions del Partido Judicial amb el Sr. Marxena al capdavant, ens confirmen que només la independència ens servirà per assegurar la supervivència del català.
Això està així i no hi ha més. La resta són cançons i llenya del bosc. Qui vulgui pot seguir contant-nos contes de lladres i serenos.
Dissortadament hi ha gent que se'ls escolta.
No és el nostre cas. Ja els coneixem.
Salut i república
La nave va.
Després d'una onada de calor, diràs que comença a fer fred, no és cert, torna a fer calor, ara plou i demà farà vent.
Pel mig un parell d'incendis, els bombers que es manifesten, els polítics que no fan ni cas i segueixen insultant-se entre ells i endavant.
A empentes i rodolons, però, la nave va.
Ara s'han muntat un alegre show entre uns i altres pel començament de l'any judicial. Els elements més conspicus del Partido Judicial no volen que hi vagi el Fiscal General a l'acte inaugural perquè diu que la seva presència li treu qualitat a la trobada.
Que l'acte estigui presidit per un tipus que permet l'adulteri de la seva dona, entre les rialletes de la població, li dona una gran qualitat a tot plegat. Segur.
Al País Basc boicotegen un equip de ciclistes d'Israel. La flotilla que havia d'anar a Gaza no sabem per on passa.
El PSC va pagant sous a gent d'ERC i dels Comuns. El Sr. Illa, cada dia fa més cara de funcionari de carrera.
I què? Que de vegades costa mantenir una certa dignitat.
Potser que ho deixem córrer, doncs? No, mai. Alguna cosa està canviant. Molt lentament però hi ha el neguit. Comença a haver un moviment de gent demanant tenir accés al funcionament de la democràcia passant molt dels estaments establerts.
Sembla clar que el sistema aquest de partits que es reparteixen entre ells les patates no funciona.
El poder ha de tornar al poble. No consta si mai havia estat, ara que ho dius, però la intenció és bona.
No perdem totes les esperances. De més verdes en maduren.
Salut i república.