Redaccions Guanyadores del Certamen Literari Sant Jordi de Balaguer
Per
Ràdio Balaguer
2697 visites
PSEUDÒNIM : Lluna
He tingut un malson
Júlia Montoliu Boneu del Col·legi Nostra Senyora del Carme
Estava perduda. Perduda enmig d'un bosc fosc, humit i tètric. No sabia què fer i vaig decidir
avançar cap al lloc on hi havia més llum. Les branques i les fulles seques cruixien sota els
meus peus. Fins ara no m'havia adonat que anava descalça i vestida amb el meu pijama
d'ossets.
Continuava caminant, notava una presència al meu darrere. Em vaig ficar a córrer, esperant
amb ànsia que la llum fos la salvació. Els meus ulls recorrien tot el bosc buscant alguna
cosa que no estigués morta.
Ahh! Un fantasma. La presència que havia notat era un fantasma, millor dit, era el fantasma
de la meva tieta Carme!
No podia suportar a la tieta Carme. Anava sempre vestida amb roba de jove tot i que ja pas-
sava dels quaranta-sis anys. Cada cop que em veia m'agafava les galtes i deia :
-Si que has crescut, Júlia !
Tot seguit m'omplia de petons. Al final semblava una banyera amb potes, de tan ensalivada
que estava.
Bé, tal com deia, vaig veure el seu fantasma i vaig prémer més la marxa. Ara sí que corria
com una desesperada. Però, això semblava que no li feia res a la tieta. Doncs, cada cop que
li treia avantatge la tornava a trobar al meu costat repetint aquella maleïda frase i intentant
petonejar-me. Jo desitjava amb totes les les forces que em quedaven tenir la meva bicicleta
a mà. De sobte, una bicicleta, perdó, la meva bicicleta, va aparèixer enmig del bosc.
Hi vaig pujar i per més que pedalejava, passava igual que abans, la tieta sempre m'atrapava.
Estava a punt de rendir-me i en aquell moment vaig veure la llum més a prop meu. Allò em
va donar esperances. Em vaig posar a pensar. Si havia desitjat que aparegués la meva
bicicleta, bé podia desitjar que la tieta Carme desaparegués. Ho vaig provar i desitjar tanta
estona com vaig ser capaç. Però no va donar resultat. La tieta Carme seguia allí. Jo pedale-
java, pedalejava i pedalejava. El meu únic pensament era escapar d'allí. Vaig pensar que vola-
va i la tieta Carme no em podia agafar, però tampoc va fer efecte.
Ja havia arribat a la llum. El paisatge canviava totalment. Ara, en lloc d'estar en un bosc em
trobava dalt d'un penya-segat. Sota seu les ones picaven sense parar. El penya-segat
semblava de cartró . Sí que ho semblava , sí. Vaig provar de trencar-ne un tros. En vaig poder
arrancar un i ho vaig poder comprovar. Efectivament, era de cartró! Això volia dir que es
desfaria (perquè per si no ho sabeu, quan el cartró toca l'aigua o algun líquid, es desfà ).
Malgrat tot, ja era massa tard. La tieta ja havia arribat i m'estava a punt de petonejar i el
penya-segat començava a cedir sota el meu pes.
Em rendiria i suportaria la tortura de la tieta. Quan estava a punt de rendir-me el penya -segat
es va enfonsar.
Queia i queia. Cridava i cridava. Però ja res no em podia salvar i, la tieta, que no s'havia
adonat de res seguia al meu costat. Em vaig resignar al meu destí.
PLOFF!
Au, quin mal! Eh, com? Estava viva! I era a la meva habitació. Tot plegat havia estat un
malson. Uf! Quin descans! En aquell moment es va obrir la porta i l'únic que recordo és
la tieta Carme entrant a l'habitació i dient :
-Oh! Preciosa! Que t'has fet mal? Dóna'm un petó!
2 Premi primaria
Pseudònim: Vaci
Alumna: Carla Solanes Bosch
Centre educatiu: Nostra Senyora del Carme
Havia estat un dia horrorós. Sóc el cap de la redacció d'un diari, ''El cometa informador''
i m'agrada, la feina, però a vegades la trobo una mica massa feixuga. Bé, per on anàvem...
els típics problemes de la meva redacció: s'havia espatllat la fotocopiadora, la meva
secretària no parava de portar-me més i més factures, la meva ajudant exigia que li
augmentés el sou o es passaria a la competència, i, per acabar-ho d'adobar, tenia un
refredat de ca l'ample. Vaig haver d'acabar tota la feina per poder tornar a casa.
Tenia una gana de llop. Em vaig menjar un bon plat de sopa calenta i una tassa de
maduixes. Em vaig posar el meu pijama preferit i em vaig arrepapar al llit abraçant el meu
coixí. Vaig caure en un son profund.
Volava i volava. No parava de donar voltes. Què era allò? No podia ser, allò no podia ser
la meva redacció. Tremolant, vaig entrar al meu despatx. Per què la meva taula era plena
fins dalt de factures, documents i més i més feina?
Xing! Pum! Em vaig despertar de cop. Què era aquest soroll? Vaig apropar-me a la
finestra. Hi havia un home que havia llençat una ampolla de cervesa i havia trencat
una caixa de les escombraries. No recordava tenir cap veí borratxo o, almenys, tocat de
l'ala. Tot començà a girar de nou i jo ja em començava a marejar.
Aquest cop vaig anar a parar enmig del riu Venistec. Brrr! L'aigua estava gelada! Alguna
cosa del fons del riu em va agafar pel turmell. Una alga? No, és impossible, les algues no
poden agafar voluntàriament a algú. M'havia tornat boig! Vaig provar de nedar, però
l'alga, forta com un roure, va resistir.
Aaatxiim!, Vaig esternudar. Estava damunt el meu llit, tot xop. Vaig apropar els ulls a la
finestra. Feia tempesta, plovia a bots i a barrals. Com és que estava moll? Potser...
No, no!
De sobte, em va caure una gota al nas. Vaig mirar al sostre. Hi havia goteres! Pensant
el que em podia costar tapar-les, me'n vaig anar a dormir al sofà. Quin dia més mogut!
3r premi Primària
Pseudònim: Fulla
Alumna: Alina Iova
Centre educatiu: CEIP La Noguera
A LA BIBLIOTECA
Un dia ennuvolat i fosc passejava pel carrer molt avorrida i vaig pensar que podia anar a la biblioteca de l'escola, perquè la del poble quasi no tenia llibres i era molt fosca i amb molta polç.
En arriba a l'escola vaig haver de saltar la tanca perquè la porta era tancada. Sort que el conserge no m'havia vist, que si no.......
Vaig entrar a la biblioteca, era buida, però vaig sentir un soroll, vaig mirar per tot arreu i no vaig veure ningú.
Vaig buscar un llibre interessant, en vaig agafar un qualsevol i, quan ja estava apunt de marxar vaig senti caure alguna cosa.
Vaig mirar què era, i vaig veure que a terra hi havia un llibre obert, en agafar-lo vaig veure el títol: La nena que va morir dins d'una biblioteca.
Em va semblar un títol atemoritzador. En aquell moment va sonar un tro molt fort i van brillar tot de llampecs. Em va entrar una mica de por. Tremolant vaig obrir la primera pàgina i amb lletres molt grosses deia. QUE HI FAS A LA MEVA BIBLIOTECA..Vaig tancar el llibre, i vaig sortir tant depressa com vaig poder .
Al passadís entre les plantes hi havia una ombra enorme amb alguna cosa a la mà . Vaig parar en sec, quasi no podia respirar. Una veu que em va semblar fortíssima em va dir:
- Que hi fas tu aquí? Que no saps que avui no hi ha classe?
Era el conserge que, amb una regadora al mà estava regant les plantes.
No podia contestar, no m'aguanteven , tota jo semblava una fulla d'arbre moguda pel vent .
Quan vaig poder articular paraules vaig dir-li :
- He vingut a buscar un llibre perquè m'avorria.
Hem va agafar pel braç i em va dir :
Lleva't noia que arribaràs tard al cole. Tu sempre amb aquesta mania de llegir fins a les tantes, no sé com pots dormir després de llegir aquests llibres de terror. Afanya't que has d'esmorzar.....
Ufff!!!! I què bona que estava la llet que m'havia preparat la mare.
1r premi secundària
PSEUDÒNIM: CARPE DIEM
HE TINGUT UN MALSON
Judit Rubió Altisent de l' IES Almatà
Un t'estimo a cau d'orella, la tendresa d'un somriure fugisser. Silencis cristallitzats en mil postals a la llum d'una lluna còmplice del nostre amor. De fons, la música que escoltàvem llavors, i l'escuma d'un brindis efervescent.
Del que hem viscut en queda un granet de sorra, que en aquest moment, no dóna pas cap treva al temps.
Has marxat, ara un adéu i centenars de quilòmetres ens separen. Un cop més torno a estar sota aquell pou d'angoixa, del qual m'és tan complicat sortir-ne. Furiosa. Enrabiada. Trista. Sola. T'ODIO.
Però malgrat tot, cada vegada que recordo les teves abraçades, torno al ventre matern i m'hi estaria per sempre, surant en el càlid líquid amniòtic de les teves carícies i petons.
Durant molt de temps he negat la raó a la ment i era el cor qui dirigia el timó. Ara descobreixo el meu error i dono la llibertat a qui sempre havia ordenat la meva vida; cada gest, cada sensació, cada tot
M'adormo, em submergeixo en profunds somnis que em traslladen a un altre món.
Em desperto, estic envoltada per uns llençols blancs, m'adono de la meva nuesa. Una mà em recorre tot el cos. Torna a ser ella?
Una mirada al més enllà, la ratlla del món on tot s'acaba, on comencen nous colors, noves vides.
Sí, és ella, no hi ha dubte. Somric.
Tot torna a funcionar correctament.
- PIB!PIB!!
Sona el despertador.
No tinc ganes d'aixecar-me, estic bé al llit, somiant en ella, en mi, en un tot, un tot ple de records.
Una llàgrima s' esmuny dels meus brillants i resplendents ulls plens de plor.
Una sensació de buidor embolcalla el meu cor. Un petit cor, però ple de records, de melangia, d'il·lusions que ara s'han esfumat.
Ara és quan em pregunto: realment el malson és un somni d'una nit o bé ho és la vida real i eterna que estic vivint?
Una mica més tard, m'assec damunt del llit i em quedo mirant per la finestra. Em sorprenc, el sol ha sortit, i sembla que encara intenti brillar molt més del que ho ha fet mai! Aixeco el cap, em vesteixo i surto al carrer. Somric.
2n Premi Secundària
Pseudònim: Broken Dreams
Alumna: Viviana Macipe Marigot
Centre educatiu: IES Almatà
He tingut un malson en el qual regnava la foscor, la boira espessa envaïa el meu espai com parets que avancen cap a mi volent-me esclafar. Sentia un gran pes damunt del meu pit el qual no em deixava respirar, a la mateixa vegada no em deixava viure però tampoc morir. L'agonia subsistia en els batecs del meu cor. De sobte, una melodia tranquil·la i pausada em va tornar l'alè. Els núvols, en la seva massa escumosa i esponjosa, tan fina com la seda, em feien de terra pel qual caminava i em recollien el peu en cada pas. Em vaig deixar caure en un profund son. Una brisa acaronà la meva galta. En despertar, un sol brillant m'enlluernà: em trobava enmig d'un camp de flors amb el cant dels ocells i el cel clar. Vaig començar a caminar per aquella prada. Aleshores el cel començà a embromallar-se i la brisa refrescant es convertí en un aire que calava en la sang. Una gota de suor freda a la meva cara s'obria pas per la meva pell de marbre. Els meus ulls, nerviosos, observaven l'entorn incert. Tot es tornava a enfosquir. L'agradable cant dels ocells es convertí en un bram estrident i les flors es van transformar en mans grosses, brutes i suades, que m'agafaven bruscament i em recorrien tot el cos. Em guiaren fins a un precipici i m'hi van empènyer. Jo cridava i cridava sense que ningú em sentís ni vingués a socórrer-me. Queia molt ràpid i vaig xocar contra les roques.
Rascades i ferides cobrien el meu cos, el mar se m'engolí, remolins em feien girar, l'aigua em comprimia i la sal em picava els ulls. El rellotge, amb el compte enrere, va començar a sonar.
L'aire s'acabava i una pluja de sentiments fugaços començaren a atacar la meva ànima trasbalsada. En els últims moments vaig perdre la consciència i la noció del temps. Un remolí em portà a un túnel al final del qual hi havia una llum. Estava xopa i ensangonada, però vaig pensar que era l'última oportunitat. Forçosament em vaig incorporar. En mirar enrere un eco llunyà va ressonar en la meva ment. Vaig començar a córrer, ja que veus m'envoltaven i em perseguien. Quan ho estava a punt d'aconseguir, vaig ensopegar i vaig caure. La meva oportunitat havia passat. Una papallona va aparèixer del no res, i amb el seu vol delicat i cautelós em va tancar els ulls al mateix temps que me'ls va esquinçar, una mà rugosa em rascà la cara, un xàfec de cristalls es clavaren al meu cos i com ganivets me'l descomposaren. El cor parà de bategar, el silenci regnà, el perfum que portava era l'aroma de l'últim bes que et vaig donar i aquí s'acabà la lluita, en un túnel sense sortida, en un mar sense fons.
3r Premi Secundària
Pseudònim: Nat
Alumna : Cristina Farré Roldan
Centre educatiu: IES Ciutat de Balaguer
Avui he tingut un malson; també en vaig tenir un ahir. La veritat és que des de que ens van obligar a viure fora de la meva acollidora casa, de la meva enigmàtica ciutat, que només tinc malsons. Abans, quan el gall del propietari de la botiga de ràdios cantava, em despertava feliç al matí. Feliç i fresc després d'haver recorregut tots els continents amb l'ajuda de l'avi i en Nat, el meu gos. Amb aquests dos companys salvàvem princeses i matàvem ogres. Ara ja no. Ara els meus somnis estan poblats d'éssers malignes, de persones cruels que ni tan sols es mereixen aquesta vida i, el pitjor de tot, de persones que pateixen, ploren i demanen un món millor.
Si després d'aquests horribles somnis que em deixen tocat i afegim la duresa i la crueltat a que està sotmès el meu poble, la meva vida és un infern. No es que sigui pessimista, ni tampoc negatiu, però es que és molt difícil ser feliç aquí.
Quan toquen les nou a les ruïnes del campanar de l'església, la gent s'enfonsa i es prepara per un dia massa dur de treball. Estan obligats a anar a tots els llocs d'importància cultural i religiosa de la ciutat i fer-los malbé. Ja és prou cruel que ens obliguin a viure lluny de les nostres cases, però no en tenen prou, mai estan satisfets.
El meu poble ha d'obeir. Quan algú es rebella, se l'emporten i ningú en sap res més d'ell. No sé on para el meu germà. No sé on està l'avi. No sé on està el pastor de cabres. Només sé que s'ha de continuar endavant, fer veure que no falta ningú. Hi ha dies que m'imagino que em rebello i allibero al meu poble. Però sé que és impossible. Sé que m'agafarien i em farien mal. Com s'ho faria la meva família sense mi? No els ho puc fer això, i menys a la mare, li trencaria el cor.
Quan ens van obligar a abandonar casa nostra, la mare va deixar de ser ella. Va perdre el somriure, l'alegria que la caracteritzava. El color va desaparèixer de la seva cara. Abans era mestra. Va deixar d'ensenyar, la raó per la qual vivia. Tinc por que algun dia es mori de tristesa. Tothom ha canviat molt. En Nat, la mare, la meva germana. Ningú és com abans. Em recordo que l'avi deia que els canvis són bons. Aquest no és bo de cap de les maneres.
Tot el meu món es va acabar d'esfondrar quan se'l van endur. Ell era la meva llum, la mà que em subjectava i em donava forces per aguantar aquella misèria. Cada cop que penso en ell, sento que dintre meu bull un sentiment massa fort de ràbia, d'impotència. Tinc por del que passarà quan un dia aquesta sensació s'exterioritzi.
L'únic que puc fer és esperar. Sempre esperar. Esperar que algun dia torni a la meva vida. Però això no passarà. Ho sé. Potser si miro els estels ala nit el veuré. Tornarem a salvar princeses. Tornarem a matar ogres. Tornaré a tenir un suport en aquest món de tristor. Em sento buit per dins. Vull que quan obri els ulls, tot això només sigui un malson dels meus. Així tindria l'avi al costat, la mare estaria radiant de felicitat. No hauria de patir ni un minut més. Però sobretot, seria feliç.
