Aspid detecta moltes deficiències en el transport públic i la mobilitat accessible. L’entitat ha dut a terme un test-experiència en el que usuaris es desplacen en tren, autobús urbà o autocar interurbà des de Balaguer, Mollerussa i Tàrrega i per la ciutat de Lleida

ASPID ha detectat una gran diversitat de problemes i mancances en el transport públic i la mobilitat accessible de la ciutat i la demarcació de Lleida, després del test-experiència que han portat a terme 6 usuaris de l’entitat amb alguna discapacitat física. Aquestes persones amb cadira de rodes s’han desplaçat (o ho han intentat) en tren i autocar interurbà des de Balaguer, Mollerussa i Tàrrega a la ciutat de Lleida, o en autobús urbà per la mateixa ciutat de Lleida. L’acció reivindicativa i de sensibilització social ha estat organitzada per ASPID amb motiu del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que se celebrarà demà dimecres.

Els participants, sols o acompanyats, han identificat les dificultats que encara troben les persones amb mobilitat reduïda i diversitat funcional per desplaçar-se de manera autònoma i segura per la xarxa de transport públic lleidatana. El punt de trobada final ha estat l’espai situat davant l’estació de Renfe. Avaries en la plataforma elevadora dels autobusos urbans, autocars interurbans no preparats per a persones amb discapacitat, trens amb WC no aptes per a certes cadires de rodes o la necessitat de demanar un vehicle adaptat amb molta antelació han estat alguns dels hàndicaps amb els quals s’han trobat els usuaris d’ASPID que han participat en la iniciativa. 

Ton Montardit, usuari i responsable de la Secció de Mobilitat d’ASPID, no ha pogut pujar a un autobús urbà de Lleida perquè la plataforma per a persones amb discapacitat estava espatllada. “Això és un problema de manteniment i no haurien de deixar sortir vehicles si la plataforma elevadora no funciona”, ha dit. Montardit explica que “tenim moltes denúncies sobre el tema de les plataformes i crec que és un problema greu, perquè el transport públic és un servei bàsic per a tothom”.

De la seva banda, Sergi Santaengracia ha tingut “una experiència fatal”, ja que havia de desplaçar-se de Tàrrega a Lleida en tren, però “el servei s’ha anul·lat i he hagut de travessar les vies amb la cadira de rodes amb l’ajuda de dues persones per pujar a l’autocar alternatiu aportat per la companyia”. Però el vehicle alternatiu no estava adaptat i Sergi ha hagut de tornar a l’estació, creuar la via novament i esperar el següent tren.

Miquel Aige i Magda Garcia han viatjat en tren des de Balaguer a Lleida i han detectat certa manca d’espai dintre del vagó per deixar la cadira i estar al costat de l’acompanyant, “al qual quasi no li queda espai i pot molestar altres viatgers”. A més, el WC és molt estret, “i cert tipus de cadira de rodes no hi caben de cap manera”. També han explicat que el terra del vagó és molt lliscant per a les cadires de rodes, i que a Balaguer l’andana està a nivell, però a Lleida cal col·locar una rampa per pujar o baixar del vagó.

David Tolosa ha fet el trajecte de Mollerussa a Lleida amb la família en autocar i, pel que fa al viatge, ha tingut “una experiència bona” però es queixa que cal demanar el servei (és a dir, mobilitzar un vehicle adaptat amb rampa) amb molta antelació, 48 hores abans, el que suposa que “si hi ha una emergència no es pot viatjar”. També expliquen que a l’autocar només hi cap una cadira de rodes, i “de fet només porta un cinturó especial”.

Finalment, Bibiana Bendicho, presidenta d’ASPID, assevera que “una de les principals dificultats que tenen les persones amb discapacitat en una província tan diversa geogràficament com Lleida és la mobilitat, el poder moure’s amb autonomia, i el que avui han demostrat els meus companys amb aquestes rutes és que hi ha mancances, i no només en els equipaments sinó també en el manteniment, un tema en el que hi ha molta desídia”.

Bibiana explica que de vegades el servei hi és, “però després no es pot utilitzar perquè la rampa no va bé o perquè el recurs que posen alternatiu no està adaptat”, i això suposa pèrdua de temps o “simplement que el usuari no pot portar a terme el que vol fer”. Als problemes de la rampa dels autobusos, la presidenta advoca com a possible solució la instal·lació d’un sistema manual alternatiu que pugui utilitzar-se quan el sistema elèctric falla. La problemàtica s’amplia també als taxis, que “s’han de demanar amb massa temps”. 

La iniciativa d’avui s’emmarca en el conjunt d’activitats que l’entitat desenvolupa al llarg de l’any per sensibilitzar la ciutadania i les administracions sobre la necessitat d’avançar cap a una mobilitat universal, inclusiva i pensada per a totes les persones.

Conclusions generals

ASPID constata que, tot i els avenços dels darrers anys, persisteixen barreres que limiten l’ús quotidià del transport públic per a moltes persones. Entre les principals conclusions obtingudes destaquen:

• Algunes parades d’autobús no disposen de plataforma accessible o presenten desnivells que dificulten l’ús per a persones amb cadira de rodes o caminadors.

Les rampes i plataformes elevadores dels vehicles presenten mancances de manteniment que en alguns casos impedeixen l’accés segur.

• Els horaris impresos de les marquesines utilitzen tipografia massa petita (inferior a 12 punts), dificultant-ne la lectura.

• Els panells electrònics dels vehicles no disposen de locució sobre les parades ni de notificacions visuals clares.

• Les persones usuàries poden consultar els horaris establerts i sol·licitar que el trajecte seleccionat disposi d’un vehicle accessible. No obstant això, en alguns casos, les operadores no garanteixen que el servei sigui efectivament adaptat, fet que limita l’autonomia i la mobilitat segura de les persones amb discapacitat.

Per a ASPID, garantir un transport accessible no és només una qüestió tècnica, sinó essencial per assegurar l’autonomia, la participació social i els drets de les persones amb discapacitat. Tal com recorda l’entitat, la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix que l’accessibilitat és un requisit indispensable per garantir l’accés en igualtat d’oportunitats als serveis i equipaments públics.