Podcast-Feed2010-07-05-5minuts
LECTURA:
PIETRO CIVITAREALE
METAMORFOSI DEL SILENCI
Carta de la Camarga
Un viatge magnífic, estimada.
En tren. Increïble, oi?
No obstant, passat Ventimiglia,
tot ha estat camí planer,
agradable, entusiasmador,
amb aquell mar que tornava
cala rere cala
a brillar-te en els ulls
amb la seva pell maragda.
Després, un àrid repartiment de noms:
Toulon, Marseille, Miramas,
el Roine amb les seves aigües
arrissades per un vent
gèlid i obstinat.
Entre Marsella i Avinyó
ens han vingut de cara
el molí de vent de Daudet,
l’Abadia de Montmajour,
els buits gegants endormiscats
de Les Baux, la Catedral des images
amb els seus expatriats i evanescents
déus de pedra, Arles i l’ombra
suïcida de Van Gogh, la Camarga
i l’oblidat cant de Mistral,
la planura amb falcons
de vol baix. La resta
la deixo a la teva fantasia,
o al record de tot allò que
llegim sobre el tema.
Ara sóc aquí, a la llum
minvant d’aquesta cambra
d’hotel i t’escric envoltat
d’una dolça aroma d’herbes seques.
A la Place du Forum les taules
arrenglerades són blancs llençols
al sol. I em sento com aquell
que escriu paraules a la sorra,
senzilles com el vent del vespre.
Aviat tornaré a dipositar
en el cristall de les teves mans
no pas un record de xifres
que mesurin els contorns
del món, sinó la lívida
agonia del jorn que ja
enfosqueix la cambra, mentre
una negra papallona entra
per la finestra i es perd
en el reflex estel·lat del mirall.
AUDICIÓ:
GABOR SZABO
FRED AND BETTY
Descarregar! (7:31min / 6.9MB)
5 minuts 28-06-2010
Descarregar! (10:32min / 4.8MB)
5 minuts 28-06-2010
Descarregar! (10:32min / 4.8MB)
5 minuts 21-06-2010
Descarregar! (11:06min / 10.2MB)
5 minuts amb l'art 14-06-2010
LECTURA:
RICHARD PEABODY
ESSÈNCIA DE MITCHUM
Avui és un d’aquells típics dies en què no tinc la força necessària per obrir uns gofres congelats, i enlloc d’això m’estic a la cuina mirant com una cortina d’aigua cau per les finestres tipus Andersen. Veig la porta de l’armari mig ajustada, i penso que potser al final m’afaitaré, faré alguna coseta de profit, i trobo el desodorant de la Cynthia on normalment hi ha la meva espuma d’afaitar. Què és això? Mitchum? Aixeco el pot verd pastel. M’està fent el salt la Cynthia? Algun paio ha deixat la seva…? Oh, ara veig la paraula Mitchum, en relleu, envoltada de lletres de fantasia blanques i roses. És Lady Mitchum. A quin sonat se li ha acudit posar el nom de Robert Mitchum a un perfum de dona? Aquests publicistes de Revlon deuen anar pujats de crack.
La Cynthia em truca des de la feina. Està de molt mala llet.—M’han posat una multa.Típic de la Cynthia. Sempre parla de les conseqüències i mai de la seva responsabilitat quan és ella qui s’ho ha buscat.—Què has fet doncs? T’has saltat un stop?—li dic.
Té una nova mania de saltar-se els stops, que realment em posa els pèls de punta.—No té gràcia, Chip.
Noto com li tremola la veu. El senyal per deixar de fer-me el graciós.
—Ho sento, carinyo. Explica’m què ha passat.
Conduia amb el walkman posat. No té importància, això. El seu Honda està tan cascat que l’equip de música ja era irrecuperable des de que la vaig conèixer. Però això de conduir amb el walkman posat és nou. Per descomptat, ella no sabia que era il.legal. I no puc dir que hagi sentit parlar que hagin enxampat algú per això
-A quant puja la multa?
-Uf, dic. I penso, adéu a les pizzes del cap de setmana. Merda.
-Vaig a dutxar-me, em diu a cau d’aixella. I la deixo anar dels meus braços
Tallo tomàquets, els assaono amb oli i alfàbrega. Obro les dues últimes baguettes. I llavors reparteixo la sopa en els únics bols decents que tenim. De blanc-brut amb ratlles d’un blau tradicional.
La Cyn em sorprèn, tornant de la dutxa, se m’acosta encara embolicada amb tovalloles de color pruna.
La sopa és bona, em relaxo i la miro com menja. Amb les forces renovades, es torna més xerraire. Però no sintonitzo el que diu, la musicalitat de la seva veu em captiva i no puc distingir les paraules. A més, no estic acostumat a sopar amb una dona que ensenyi tanta cuixa i és molt dur fer veure que no miro. Perquè ho faig, sempre que puc. Mirant els petits sécs del genoll allà on una cama creua per sobre l’altra; on la tovallola deixa entreveure les cuixes, encara rosades per la dutxa, mirant com s’ha col•locat la tovallola a la regatera. —Chip. Ni tan sols m’escoltes.
Sembla ofesa. Em concentro.—Ho sento, xata. Només pensava en tu i en aquell poli de matí. Ella mou el cap. –Gràcies per la sopa. La propera vegada posa-hi una mica d’all. D’acord?– S’enretira de la taula. Li arrenco la roba púrpura per la cintura quan passa. Em pica els dits però fa una rialleta i de sobte estem a la catifa beix de la sala i els dos gats escandalitzats salten del futó i se’n van, avergonyits dels seus amos Aquesta nit somio amb Robert Mitchum. Sóc al mig del carrer. A Old Tuscon o algun lloc així. Se m’acosta, enfosquit per aquesta sorra que s’arremolina. I a més, canta. Puc distingir les paraules de “Thunder Road”. Puc veure les botes negres de “cowboy”, però no la seva cara de tanoca. Potser és a uns divuit metres abans que el vent comenci a afluixar. I llavors el veig. Sí, és en Mitchum, i encara canta. No em puc moure. Sé que els peus no em respondran. Vull córrer. Perquè en Mitchum porta un vestit de dona. Un d’aquests modelets de Miss Kitty a La ley del revólver. Amb plomes d’estruç i mitges de malla negra. I els seus llavis molsuts amb Ultima II Sexxxy Red. S’atura davant meu. Un moment d’spaghetti western. I aleshores va i em diu:—Fes-me un petó, xato.— Em desperto amb una suor freda i surto del llit amb mandra i camino sense pressa cap el bany on Lady Mitchum espera. Obro el vaporitzador i ensumo el perfum per la vàlvula. No gran cosa. Segur que es tracta d’aquesta mena de glicerina de tetraclorhidrat d’alumini i circoni. Sigui el que sigui, cony. El provo automàticament. No em fa cap efecte. Em dic a mi mateix que demà em tallaré el cabell i potser buscaré feina. Decididament tinc massa temps lliure. Llavors, me’n torno al llit a les palpentes
AUDICIÓ:
IDA SAND
BRUTAL TRUTH
Descarregar! (5:24min / 4.9MB)
