Troba'ns a les xarxes socials:

Pàgina a Facebook

Pàgina a Twitter

Pàgina a Google Plus



Voluntariat per la llengua Ets un establiment i vols enfortir el comerç de Balaguer fent xarxa en català?

Creem una xarxa d’establiments col·laboradors amb el programa Voluntariat per la llengua.

Més informació.


Ajuntament de Balaguer

Partner tecnològic:
Logotip de CDMON

PORTADA

5 minuts amb l'art 27-11-2017

LECTURA:

MATHIAS ÉNARD

BRÚIXOLA

Som dos fumadors d’opi cadascun en el seu núvol, sense veure res a fora, sols, sense entendre’ns mai fumem, els rostres agonitzants en un mirall, som una imatge glaçada a la qual el temps dóna la il•lusió del moviment, un cristal de neu que llisca sobre un cabdell de gebre d’envitricollaments tan complexos que ningú no els percep, jo sóc aquesta gota d’aigua condensada al vidre del saló de casa meva, una perla líquida que rodola i no sap res del vapor que l’ha engendrada ni dels àtoms que la componen encara però que, ben aviat, serviran per a altres molècules, per a altres cossos, per als núvols que pesen feixucs sobre Viena aquest vespre: qui sap en quin clatell regalimarà aquesta aigua, contra quina pell, sobre quina vorera, cap a quin riu, i aquesta cara indistinta sobre el vidre només és meva un instant, una dels milions de configuracions possibles de la il•lusió –mira, el senyor Gruber passeja el gos malgrat el plugim, porta un barret verd i el seu etern impermeable; es protegeix de les esquitxades dels cotxes fent uns saltirons ridículs a la vorera: el quisso, que es pensa que vol jugar, salta cap a l’amo i s’emporta una nata així que clava la pota ronyosa a l’impermeable del senyor Gruber, que al final s’acaba acostant a la calçada per travessar, la silueta allargada per la llum dels fanals, bassal ennegrit enmig dels mars d’ombra del grans arbres, esquinçats pels fars a la Porzellangasse, i aparentment Herr Gruber dubta a enfonsar-se en la nit de l’Alsergrund, de la mateixa manera que jo dubto a deixar estar la contemplació de les gotes d’aigua, del termòmetre i del ritme dels tramvies que baixen cap a Schottentor.

AUDICIÓ:

ST. GERMAIN

OCEAN GAMES

 

Descarregar! (6:18min / 6MB)



5 minuts amb l'art 30-10-2017

LECTURA:

LISA SOFIA HILTON

MESTRA

Vaig llegir en algun lloc que les causes i els efectes són maneres de protegir-se davant la contingència, davant la terrorífica i imprecisa mutabilitat de l’atzar. Per què me’n vaig anar aquell dia amb la Leanne? No havia estat una jornada pitjor que qualsevol altra. Però les decisions són anterior a quelsevol explicació, tant si ens en volem adonar com si no. En el món de l’art, només hi ha dues cases de subhastes que valgui la pena conèixer. Són les que fan les vendes de centenars de milions de lliures, les que manegen les col•leccions de ducs desesperats i oligarques amb fòbia social, les que canalitzen segles de bellesa i mestria artesanal per les seves sales silencioses com museus, per transformar-los en diners comptants, sexis. Quan vaig aconseguir el lloc a British Pictures, tres anys enrere, vaig sentir que al final me n’havia sortit. Durant un dia o dos, vaja. De seguida em vaig adonar que els mossos, els tipus que carregaven i traslladaven les obres, eren els únics que es preocupaven pels quadres. Per a la resta, bé haurien pogut ser fuets de set puntes o mantega a granel. Tot i que m’havien contractat pels meus mèrits, malgrat el meu treball dur, la meva diligència i els meus impressionants coneixements d’art, em vaig veure obligada a reconèixer que, almenys per als paràmetres de la Casa, jo no era res de l’altre món. Després d’un parell de setmanes al departament, vaig comprendre que tant li feia a tothom que sabés distingir un Brueghel d’un Bonnard, que hi havia altres codis més vitals que havia d’aprendre a desxifrar.
Ara, al cap de tres anys, encara hi havia unes quantes coses que m’agradaven de la meva feina a la Casa. M’agrada passar pel costat del conserge uniformat i entrar al vestíbul perfumat d’orquídies. M’agradaven les mirades reverents que et dedicaven els clients mentre pujaves la imponent escala de fusta de roure; perquè, per descomptat, allà tot tenia un aire imponent, com de tres segles d’antiguitat. M’agradava espiar les converses de les eurosecretàries robòtiques, les vocals franceses i italianes de les quals es retallaven en ondulacions tan nítides com els seus pentinats. M’agradava sentir que, a diferència d’elles, jo no pretenia pescar cap broker amb el rínxols de la meva cabellera. Jo estava orgullosa d’allò que havia aconseguit, del lloc d’assistenta que m’havia guanyat després d’un any de becària a British Pictures. No és que em volgués quedar al departament gaire temps. No em passaria la resta de la meva vida mirant quadres de gossos i cavalls.

AUDICIÓ:

PRESTON REED

TRAIN

 

Descarregar! (8:05min / 7MB)



5 minuts amb l'art 23-10-2017

LECTURA:

MÀRIUS TORRES

¿NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES…?

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d’una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

AUDICIÓ:

FRANÇOIS COUTURIER & DOMINIQUE VISSE

CHIISANA SORA (SMALL SKY)

 

Descarregar! (4:52min / 5MB)



5 minuts amb l'art 16-10-2017

LECTURA:

SHIRLEY JACKSON

LA MALEDICCIÓ DE HILL HOUSE

Era el primer dia realment lluminós de l’estiu, una època de l’any que sempre duia a l’Eleanor records dolorosos de la infància, quan semblava que cada dia fos estiu; no recordava cap hivern abans de la mort del seu pare un dia fred i humit. Últimament havia estat rumiant, d’aquells anys repassats en un tres i no res, què se n’havia fet, de tots aquells dies d’estiu malgastats; com podia ser que els hagués malversat tan gratuïtament? Sóc una ximpleta, es deia a si mateixa quan començava cada d’estiu, sóc tan ximple; ara m’he fet gran i conec el valor de les coses. De fet res no es pot donar del tot per perdut, pensava sensatament, fins i tot la pròpia infància, i després, cada any, un matí d’estiu, el vent càlid bufava pels carrers de la ciutat on caminava i li agafava aquesta petita idea freda: «He tornat a deixar passar el temps». Però aquell matí, tot conduint el cotxe menut que compartien amb la seva germana, aprensiva perquè encara podien adonar-se que al final l’havia anat a buscar i se l’havia endut, recorrent dòcilment el carrer, seguint les fileres del trànsit, aturant-se on li indicaven i girant per
on podia, va somriure cap al sol que queia de biaix sobre el paviment i va pensar, Me’n vaig, me’n vaig, al final he fet el pas.
Abans, sempre que rebia el permís de la seva germana per agafar el cotxet, conduïa amb cautela i anava molt amb compte per evitar la més petita rascada o cop que pogués irritar la seva germana, però avui, amb la seva caixa de cartró al seient del darrere i la maleta al terra, els guants, el moneder i l’abric d’entretemps al seient del costat, el cotxe li pertanyia completament, un petit món clos tot seu. Me’n vaig de debò, va pensar.
A l’últim semàfor de la ciutat, abans de tombar per agafar la sortida cap a la gran autopista, es va aturar, va esperar i va treure la carta del doctor Montague del moneder. No necessitaré ni mapa, va pensar; deu ser un home molt primmirat. «...segueixi la Ruta
fins a Ashton», deia la carta, «i després giri a l’esquerra per la Ruta 5 cap a l’oest. Segueixi durant una mica menys de cinquanta quilòmetres i arribarà al petit poble de Hillsdale. Travessi Hillsdale fins a una cantonada amb una gasolinera a l’esquerra i una església a la dreta, giri a l’esquerra pel que li semblarà una carretera estreta; aquest camí força deteriorat s’enfilarà pels turons. Segueixi’l fins al final uns deu quilòmetres i arribarà a les portes de Hill House. Li envio aquestes instruccions tan detallades perquè no es recomanable aturar-se a Hillsdale a preguntar la direcció. La gent del poble són mal educats amb els forasters i obertament hostils amb qualsevol persona que pregunti per Hill House».
«M’alegra molt que es reuneixi amb nosaltres a Hill House i serà un gran plaer per mi conèixer-la en persona el dijous vint-i-u de juny…».
La llum del semàfor va canviar; va agafar l’autopista i va deixar enrere la ciutat. Ara no pot atrapar-me ningú, va pensar; no saben ni a on vaig.

AUDICIÓ:

DAVID BENOIT

BROWNIE’S GONE.

 

Descarregar! (9:03min / 8MB)



5 minuts amb l'art 09-10-2017

LECTURA:

ALBERTO CAEIRO
EL GUARDIÀ DE RAMATS

El meu esguard és nítid com un gira-sol.
Acostumo a anar pels camins
mirant a dreta i a esquerra,
i enrere també, de tant en tant…
I el que veig a cada moment
és allò que mai no havia vist,
i prou m’adono que és així...
Sé tenir l’estupor esencial
de l’infant que, en néixer,
parés esment que neix de debò...
Em sento nat a cada moment
a l’eterna novetat del Món…

Crec en el Món com en una margarida,
perquè el veig. Però no hi penso,
perquè pensar és no comprendre…
El Món no ha estat fet per pensar-hi
(pensar és estar malalt dels ulls),
sinó per, en mirant-lo, acordar-m’hi…

Jo no tinc filosofia: tinc sentits…
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és estimar…

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar…

AUDICIÓ:

PROEM
WHEN FRAILTY FAILS

 

Descarregar! (6:08min / 6MB)




RÀDIO BALAGUER 107.4 FM - Plaça Mercadal 1 - Tel.: 973 44 52 00 - Fax: 973 44 70 63 - radio@balaguer.net  
25600 Balaguer (La Noguera)