Dissabte 24 d'Octubre
del 2020



Troba'ns a les xarxes socials:

PÓgina a Facebook PÓgina a Twitter Perfil a Instagram



Les ˙ltimes notÝcies al teu Telegram:

Telegram







Concurs
Participa al concurs del Fent Ruta.





Ajuntament de Balaguer



RÓdio a la carta

El disc de la setmana. Xarim Aresté - Mercuri i Venus

 

Descarregar! (11:45min / 16MB)


El disc de la setmana Üensdei

El disc de la setmana a ràdio Balaguer és Mudança de Uënsdei El disc Mudança, publicat el juny d’aquest any, és el debut discogràfic del grup, tot i que Uënsdei és l’evolució de la banda Wednesday Lips, que des del 2007 i durant més d’una dècada, va publicar quatre treballs discogràfics.

Uënsdei aposta per la cura de les coses fetes a casa i, lluny de la producció massiva, es capbussen en la senzillesa dels sons que es cuinen a foc lent. El seu pop íntim recupera el so melòdic dels 90 per explicar històries arranjades amb delicadesa.

En un moment en què la música és de consum ràpid, les seves cançons combinen a parts iguals la cançó protesta i els elements que ens acompanyen en el camí. Esdevé la banda sonora de la pausa com la cançó ‘Traç’, per fer memòria de tot el camí fet però amb un traç capaç de reescriure la història.

En el seu nou àlbum, Uënsdei naveguen la mudança i els canvis de la quotidianitat del dia a dia. Canvis que es retroben amb la paraula però que també relaten situacions que ens són ben pròximes, com aquest “Em tallo els cabells”, una cançó de base acústica, en què les veus canten a la calma però alhora criden a la lluita.

A través de lletres combatives i poètiques com aquesta, ens mostren la seva sensibilitat i consciència, com en el videoclip que acompanya el single i que va ser gravat durant el confinament, ple d’escenes quotidianes per reivindicar la cura en els moments difícils.

Amb un peu a Lleida i l’altre a Barcelona Uënsdei ha mantingut sempre el seu centre neuràlgic a les terres de ponent. Partint de les arrels de la música pop-folk anglosaxona, la formació recupera també els missatges de resistència dels cantautors del segle passat, fent-los més presents que mai en aquesta nova versió del grup.

Aquesta setmana us recomanem el disc “Mudança”, el nou treball de Uënsdei un àlbum íntim i guerrer de pop protesta que ens ensenya a cantar a la revolució i revolucionar cantant.

 

Descarregar! (11:48min / 11MB)


El disc de la setmana - Els amics de les arts - El senyal que esperaves - 28-09-2020

El 18 de setembre es va estrenar finalment el nou disc del grup format per Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué. És un treball que canta a les pèrdues, a les pèrdues vitals, enteses com a canvi i –paradoxalment– de canvi ara n’anem servits.

Ells també han viscut comiats, com el d’Eduard Costa que ara fa gairebé dos anys va deixar el grup. Per tant, també canten al canvi que ha suposat aquesta transformació i l’inici d’aquesta nova etapa com a trio.

El 20 de març era la primera data de sortida d’”El Senyal Que Esperaves”, aquella dia però va resultar ser després de la declaració de l’Estat d’Alarma i enmig d’una pandèmia.

Si a “Un estrany poder” els hi va funcionar que el primer single fos un tema sorprenenment dance fent ‘El seu gran hit’, aquest cop han repetit estratègia amb ‘El meu cos’. Acompanyada d’un videoclip ple de referències de les cançons més populars del grup i en el què autoparodien la seva vessant més disco.

Els amics de les arts repeteixen amb el productor escocès Tony Doogan, marcant la seva empremta i confirmant-se com una peça fonamental al grup. En aquest ball de números que ha fet la formació encara podem afirmar que el quart i cinquè Amics són Ramon Aragall i Pol Cruells, bateria i baixista del grup gairebé des dels inicis. Els han fet jugar força amb ‘Als abismes’.

Si la majoria de grups fan cançons de temàtiques positives, en aquesta “els amics” agafen la responsabilitat canten a les parts més fosques, en un exercici de crua realitat. Els amics de les arts han aparcat força en treballs anteriors aquelles polifonies de boyband en què el diàleg era constant.

Ara aposten per tirades més llargues i cadascú té una cançó on fa de solista. Es donen suport i es reforcen en els moments necessaris però sense perdre el segell de veus que els ha caracteritzat com a grup al llarg de la seva carrera. “El senyal que esperaves” és la síntesi de la part més digital i la més orquestral. Després de mostrar-nos la seva predilecció pel món simfònic en l’èpica ‘El vent tallant’ de l’àlbum anterior, ara han volgut explorar aquest recurs que fa les cançons més grans.

Aquest cop han comptat amb la col·laboració de la Budapest Symphony Orchestra i Joan Martorell a la batuta. El màxim exponent és ‘Et vaig dir’ i l’electritzant ‘Juliol 1994’, en aquesta última han volgut fer el yankee i rememorar els incendis de l’estiu del 94.

En plena efervescència trap, potser haurem de reflexionar si és contracultura incloure cordes en gairebé la meitat de les cançons d’un disc. Sembla que després del Symphonic Project li han acabat de trobar el gust per l’orquestració que acaba conformant un disc de contrastos: amb temes molt grans –molt gruixuts, molt explosius– i altres més petits –per fer-ho tot més senzill, fugint de la sobreproducció, cantant a cau d’orella.

Un exemple d’aquests temes petits però immensament grans és ‘Adéu’, possiblement el tema més dur del grup. Si la resta de temes parlen de baixes i comiats, en aquest cas, el comiat és definitiu. Alguns, per forma i semblança, diran què és el successor de ‘Louisiana (o els camps de cotó)’. Es troba a l’equador de l’àlbum i fa un efecte per tocar de peus a terra per continuar parlant de les desgràcies i les virtuts de viure.

Un d’aquests temes que al directe segurament es cantarà pràcticament a capella per provocar un d’aquests moments de comunió col·lectiva, tan necessaris últimament.

‘Mentrestant’ és una càpsula del temps que enterren perquè d’aquí a quinze anys els seus fills “els puguin entendre”. És insòlit perquè per primera vegada parlen de la paternitat en primera persona i ho fan amb una declaració d’amor fraternal. Parlen al futur però també al present en una frase premonitòria quan diuen “si venen temps millors és molt a poc a poc, i tot plegat va de triar que fem mentrestant”.

Hi trobem veus a l’estil Queen i una tornada que treu el Manu Guix i Sergio Dalma que porten dins i que en la sèrie de Youtube “Atrapats aquí” havien parodiat. Els amics de les arts al disc “Bed & Breakfast” treien la part més gamberra del grup, amb tornades enganxoses, ritmes fàcils i lletres juganeres.

Aquesta essència no s’ha perdut –ni de bon tros– però amb el temps han sabut baixar ritmes i emocions per fer cançons més profundes d’aquelles que parlen de nosaltres. Amb el temps i el suport de públic i crítica han anat desprenent d’aquell ambient de pis d’estudiants per dur el pla musical en el punt més elevat.

Els Amics des de la posició dels 40 que es dirigeixen a un públic completament heterogeni i transversal. I la gran sorpresa “de les noves” ha sigut ‘Kokoschka’, homenatge al pintor expressionista per fer gala de la seva obra i del nom del grup, s’aferren així a l’esperit pictòric del Matrimoni Arnolfini per parir una cançó captivadorament enganxosa. Un posar tota la carn a la graella amb efectes, distorsions, falses tornades i explosió rere explosió.

Gairebé un any després de finalitzar la gravació es fa públic la totalitat d’un disc que representa la continuació més natural d’”Un estrany poder”, per dur la iniciativa i dur-nos el senyal que esperàvem. Seguint en aquesta línia d’anar fent els canvis a poc a poc sense fer un trasbals però veient una evolució i recorregut immens des d’aquell 2005. Si busqueu aquell pop-folk xirucaire del 2008 no el trobareu.

Les característiques tan genuïnes que els van donar a conèixer al Sona 9 han anat desapareixent en pro de noves formes i nous camins. Saben sorprendre i satisfer a parts iguals el seu públic per poder fer realitat aquella màxima que diu que els grups catalans que considerem comercials són d’altíssima qualitat.

 

Descarregar! (16:30min / 23MB)


El disc de la setmana - Festival Llavors - 22-09-2020

Especial festival Llavors, cultura en creixement.

 

Descarregar! (6:03min / 8MB)


El disc de la setmana - Pau Vallvé - La vida és ara - 21-09-2020

“La vida és ara” de Pau Vallvé el podrem escoltar pròxim 25 de setembre al monestir de Santa Maria de les Franqueses en el festival llavors on presentarà aquest darrer àlbum.

Amb més de 20 anys damunt dels escenaris i el 6è disc signat sota el seu nom, Pau Vallvé segueix sent una referència de l’autogestió en l’escena musical catalana. Potser no queda tan lluny aquell 2014 en què el cantautor decidia tancar el segell discogràfic, la seva etapa de percussionista, la parella i la gran ciutat; deixant-ho tot i fugint a Banyoles per iniciar el nou camí de l’autoproducció, per recuperar l’essència artesanal a la producció d’un disc, perquè encara ara segueix sent ell l’intèrpret de tots els instruments que sonen al disc.

Així ha forjat aquest vincle tan estret entre les seves etapes vitals i la seva discografia. Pocs dies abans del confinament Pau Vallvé es va separar i se’n va anar a viure provisionalment a l’estudi.

L’Estat d’Alarma el va agafar allà i ja no en vaig poder sortir fins al cap de 75 dies. Després d’aquest primer xoc, a poc a poc les coses es va anar posant a lloc i va ordenar pensaments i sensacions de tot el que l’havia estat passant aquests últims temps.

Aquest nou disc és el resultat d’un músic sol confinat a l’estudi, acompanyat d’instruments que es van convertir en la rutina i única ocupació d’aquells 75 dies llargs. Per tant, aquest disc també comparteix moltes de les reflexions que vam fer tots a la casa estant en les mateixes condicions, en un moment d’incertesa Pau Vallvé s’ha trobat més que mai. I aquest ‘Gaseles i el mar’ ens transporta perfectament en aquells dies de reclusió. Si en l’anterior disc, “Life Vest under your Seat”, Pau Vallvé reivindicava el to “una mica més feliç” que la resta de discografia, aquest representa la felicitat d’algú que ho és i de cop se n’adona.

D’algú que a poc a poc ha aconseguit anar-se desprenent de tots els tics que l’encallaven i finalment pot fer un disc sense cridar i sense drames per cantant-nos a l’orella que la vida és ara. Es repeteix com un mantra aquest aforisme, la vida és ara, en la cançó que dona nom al disc.

Pau Vallvé també s’atreveix a dir que, ens agradi o no, som com troncs baixant pel riu. Que mai més vol estar enfadat i que se n’adona que haver arribat aquí deu voler dir que s’ha fet gran. Una mena de lucidesa resultada de la suma de l’experiència acumulada més un confinament solitari i perllongat.

Sens dubte, un disc important, un canvi d’etapa. ‘Què va, què va’ ha sigut el segon avançament de “La vida és ara”. En aquesta cançó la cançó repassa, relativitza i resta importància a tot allò que l’ha preocupat per acabat dient que si ho hagués de començar de nou, ho faria tot igual però gaudint. Amb aquest argument ha escollit un estil despreocupat com és la bossa nova passada pel filtre Pau Vallvé. En aquest treball, “La vida és ara”, hi trobem més presència de sintetitzadors i caixes de ritmes pausades, i ha començat a esborrar clixés que marquen el seu estil.

Així doncs hi trobem menys èpica, menys drama, menys rock, també menys indie, però tot i desprendre’s d’alguns dels seus tics el disc segueix sonant molt seu. Cançons de temps lent, d’aquelles que li agraden a ell, arrossegant cada paraula per evidenciar la duresa del que explica, sense pressa. ‘Mori l’odi’ és un tema que ens remet per estil, ritme i significat a un èxit anterior: ‘Avui l’únic que vull’ de l’àlbum “Abisme cavall hivern primavera i tornar”.

Sense grans metàfores, aquest cop Vallvé ho deixa ben clar: “si no fem pinya, l’odi guanyarà”, tot un manifest en contra d’aquesta foguera d’aversió i ràbia. ‘Buguenvíl·lies’ és obre el disc “La vida és ara”, sota aquest títol nom de plantes d’origen tropicals s’hi amaga els efectes del pas del temps d’una antiga relació de parella, tot i que a ell el que més li interessa és si hauran florit aquestes buguenvíl·lies.

“La vida és ara” de Pau Vallvé, el disc de la setmana a Ràdio Balaguer, una proposta vitalista d’un cantautor més feliç que mai.

 

Descarregar! (15:09min / 21MB)




 
Llic├Ęncia de continguts
RÀDIO BALAGUER 107.4 FM - Plaça Mercadal 1 - Tel.: 973 44 52 00 - Fax: 973 44 70 63 - radio@balaguer.cat  
25600 Balaguer (La Noguera)